LOCUS OPERANDI

Un músic arriba a l’escenari on s’ha de dur a terme el concert. Però la resta de l’orquestra, cinquanta músics i el cor de seixanta-tres veus, no ha arribat. Mentre espera l’arribada de l’orquestra, mira de guanyar temps entretenint els espectadors i els diu que fins no fa gaire era imitador, però que, a causa de “certs problemes”, actualment té prohibit imitar. I que, per aquest motiu, ha decidit dedicar-se a la seva vocació secreta: la música d’òpera.

Una vocació que portava amagada des de la seva joventut, és a dir, fa dos dies. Vol allunyar-se de l’estressant món de la tele i les imitacions començant des de zero, amb l’esperança que molt aviat pugui entrar per la porta gran del Gran Teatre del Liceu i així, més endavant, poder començar les gires internacionals pels grans teatres d’òpera arreu del món. La Scala de Milà, la Fenice de Venècia o l’Òpera de París l’esperen amb els braços oberts. N’està segur...

Mentre xerra amb el públic, acabarà confessant que durant la seva carrera d’imitador ha conegut gent molt important i aprofita l’ocasió per explicar anècdotes, situacions i secrets de la vida privada dels imitats...